Por al poder de les dones

 

Converses de Bruixes amb Joaquim Delgado, membre del Club de Lectura l’Anònima del Clot i Camp de l’Arpa

Seguim amb el cicle Converses de Bruixes. El convidat a conversar avui es Joaquim Delgado, i la conversa gira entorn de l’Economia Feudal i la bruixeria”, ens situa en el moment en què la transició cap al capitalisme redefineix les formes de control social i jurídic.

En Joaquim inicia la conversa. Aquesta mirada ens porta inevitablement a una obra que, des del nostre Club de Lectura l’Anònima del Clot i Camp de l’Arpa, vam abordar amb gosadia: Caliban i la Bruixa. El vam llegir amb la voluntat d’entendre el discurs de Silvia Federici tal com creiem que s’havia de llegir: com un text inscrit en la tradició marxista que busca alternatives al capitalisme, però que afegeix dues aportacions essencials —repensar el desenvolupament del capitalisme des d’una perspectiva feminista i evitar una història de les dones separada de la de la resta de la classe treballadora.

És amb el bagatge de la lectura i posada en comú del llibre amb el que us faré aquesta introducció, partint de la base que no soc cap expert del tema i per acabar-ho d’arreglar soc home.

Dividiré en dos l’enunciat de l’apartat que presento:

Economia feudal (utilitzant continguts de l’apartat «Moviments socials i crisis política a l’Europa medieval», del llibre abans anomenat) i La caça de bruixes (utilitzant continguts de l’apartat «La gran caça de bruixes a Europa», també del mateix llibre

Economia feudal

La servitud com a relació de classe

La servitud es va desenvolupar a Europa entre els segles V i VII com a resposta a l’esfondrament de l’economia esclavista romana, degut a que: Els terratinents, per evitar revoltes i fugides als boscos, van permetre a antics esclaus tenir un tros de terra i família pròpia.

Al mateix temps, aquests terratinents van sotmetre molts pagesos lliures, arruïnats per l’expansió del treball dels esclaus i les invasions germàniques, que van buscar la protecció dels terratinents a canvi de la seva independència. A diferència de l’esclavitud, el servatge permetia als camperols accedir directament als mitjans de subsistència: a canvi del seu treball tenien un tros de terra per mantenir-se, i aquest vincle amb la terra va ser clau en la construcció d’una identitat col·lectiva pagesa.

 

No obstant això la servitud va redefinir la relació de classe en termes més favorables als treballadors, va marcar la fi del treball amb grillons i de la vida a l’ergàstul així com la disminució dels càstigs atroços (collars de ferro, cremades, crucifixions) que eren inherents a l’esclavitud. També va aparèixer l’ús dels espais comuns —boscos, prats, llacs— que eren essencials per a la vida i fomentaven la cooperació.

Les dones hi tenien un paper molt actiu: treballaven col·lectivament i tenien cert marge d’autonomia dins la família i la comunitat. El treball domèstic no estava separat del productiu i tenia valor social. Amb tot, l’aldea medieval no era una comunitat d’iguals: hi havia pagesos rics i pobres, lliures i serfs, i també desigualtat entre homes i dones. Tot i això, les dones del món feudal estaven menys subordinades als homes que les dones de la societat capitalista posterior.

“La cacera de bruixes va contribuir a destruir el poder social de les dones, a desvaloritzarles com a  subjectes”:  es una qüestió de poder econòmic.                         

La lluita de classes. El feudalisme no era un sistema estable sinó una lluita de classes constant. Els serfs intentaven limitar els abusos dels senyors i ampliar els seus drets.

El seu principal camp de batalla era el treball obligatori a la terra del senyor, i al llarg del segle XIII moltes revoltes buscaven commutar aquesta feina per diners.

També hi havia conflictes per l’ús dels espais comunals i pels impostos arbitraris imposats per la noblesa. Les lluites servils van donar lloc a privilegis locals i furs que garantien més d’autonomia, però alhora van introduir noves divisions internes.

 

Llibertat i divisió social. Quan les obligacions feudals es van convertir en pagaments en diners, semblava que els camperols guanyaven llibertat, però això va provocar noves desigualtats. Alguns pagesos benestants van prosperar, però molts altres es van empobrir i van perdre fins i tot la seva petita parcel·la. Això va dividir la pagesia i va provocar un procés de proletarització rural. La monetarització de la vida va reforçar el poder dels homes i va debilitar el de les dones, que van perdre accés a la terra, als espais comuns i als ingressos. 

Moltes dones van fugir cap a les ciutats, on, malgrat la pobresa, van trobar noves formes d’autonomia i participació en la vida pública. A les ciutats, les dones van entrar en oficis, gremis i moviments populars, i la seva presència va provocar una reacció misògina creixent, preludi de la persecució posterior.

Els moviments mil·lenaristes i herètics. Els segles XII i XIII van veure néixer moviments mil·lenaristes i herètics formats per pagesos pobres, artesans, dones, capellans marginats… Tots compartien el rebuig a la jerarquia feudal i a l’Església.

Els moviments mil·lenaristes eren espontanis i apocalíptics, i quan topaven amb la força s’enfonsaven.

Els moviments herètics, en canvi, proposaven una nova organització social basada en la igualtat i el rebuig de la propietat privada, van resistir durant molt de temps i van tenir un paper crucial en la lluita antifeudal.

 El camp de batalla important consisteix en monetitzar el treball, lluita de classes, i una societat que al canvi i surt perdent, però qui hi surt perdent més les dones. Les dones han de ser reduïdes a l’acció de la criança, parir futurs productors pel sistema.

Aquest poder s’organitza sota el control de l’Estat, l’Església i la Burgesia. Una història que ha perdurat en el temps. Es construeix un model on dirigir la violència contra les dones per part dels homes per evitar que es canalitzi aquesta violència contra el poder de l’estat.

En la història de la lluita obrera mai s’ha fet ni es fa un anàlisi des d’aquesta perspectiva i potser ens permetria entendre millor com han persistit i segons els moments van en augment les violències vers les dones.

Com funcionava això: l’Església hi posava la mirada i el discurs, l’Estat feia efectiva la repressió i el control. Noblesa, Burgesia, Església, una nova forma de control social, una nova esclavitud.

La “Bruixa”, es converteix en l’enemic intern del Patriarcat. Les dones ja no podien tenir el control de la vida, el sistema inventat controlava el seu cos i la natalitat. Converteixen la Misogínia en un control de les dones, la propaganda era tan forta que cap home es volia significar. No hi va haver solidaritat de classe. Quan donen per acabada la cacera de bruixes, ja havien creat un ordre civil de control.

"No es pot negar que, després de segles de lluita, hi continua havent explotació. Només ha canviat de forma. El treball excedent extret aquí i allà pels amos del món actual no és menor, en proporció a la quantitat total de treball, que l’excedent que
s’extreia fa molt temps. Però em sembla que el canvi en les condicions d’explotació no és pas insignificant (…)El que compta és la història, la lluita per l’alliberament" (…)

PIERRE DOCKES / Medieval Slavery and Liberation, 1982 (Esclavitud i alliberament medieval)

Per aprofundir més en el tema de la Conversa de Bruixes et recomanem la lectura de: